El crit

Escalfor que crema, que busca el camí de sortida.
Vermell, sento un vermell intens que vol ser alliberat.
Fa mal, em crema, ha arribat el moment.
El cos m’atura, em quedo clavada, és el moment, ho sé.
Ganes de vomitar, el cos pren la iniciativa i esdevé la contorsió, l’entrega.

Llançament en 3, 2, 1…

Un vermell intens recórrer la carretera del meu cos.
Una tempesta que amb llums enceses dirigeix la lava cap a la sortida. El crit que va quedar aturat, congelat, surt
i no puc parar, el cos és ara el meu guia.

(Text: Cristina Méndez)